Violència domèstica

Abogados Penalistas en Barcelona

  • Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid núm. 650/2016, de 14 de novembre:

De manera constant ha destacat la doctrina del Tribunal Suprem que la violència física i psíquica a què es refereix el tipus és una cosa diferent dels concrets actes violents o vexatoris aïlladament considerats, i que el bé jurídic és molt més ampli i rellevant que el mer atac a la integritat, quedant afectats fonamentalment valors inherents a la persona i danyat el primer nucli de tota societat, el familiar.

Es tracta d’un tipus amb substantivitat pròpia que sanciona la consolidació per part de subjecte actiu d’un clima de violència i dominació; d’una atmosfera psicològica i moralment irrespirable, capaç d’anul·lar a la víctima i impedir el seu lliure desenvolupament com a persona, precisament pel temor, la humiliació i l’angoixa induïts. Un estat amb autonomia pròpia i diferenciada, que es vertebra sobre el seu caràcter habitual, però en la qual els diferents actes que ho conformen només tenen el valor d’acreditar l’actitud de l’agressor.

Per això, ha dit de manera reiterada aquesta Sala que el maltractament familiar de l’article 173 del Codi Penal s’integra per la reiteració de conductes de violència física i psíquica per part d’un membre de la família en relació a les persones que el precepte enumera, encara que aïlladament considerades anessin constitutives de falta. El rellevant és que creïn, per la seva repetició, aquesta atmosfera irrespirable o el clima de sistemàtic maltractament al qual ja ens hem referit.

El caràcter habitual que necessàriament ha de donar-se en l’exercici de la violència dins de l’àmbit de les relacions familiars, és una exigència típica que ha originat diferents corrents interpretatius.

La jurisprudència d’aquesta Sala s’ha apartat de la que vinculava el caràcter habitual amb un nombre d’accions violentes, que per establir un paral·lelisme amb el caràcter habitual que descriu l’article 94 del Codi Penal a afectes de substitució de penes, es va fixar en més de dues, és a dir, a partir de la tercera acció violenta. Guanya terreny i es consolida en la doctrina d’aquesta Sala la línia que considera que el rellevant no és el nombre d’actes violents o que aquests excedeixin d’un mínim, sinó la relació entre autor i víctima, més la freqüència amb què això ocorre, això és, la permanència del tracte violent, del que es dedueix la necessitat de considerar-lo com a delicte autònom.

El caràcter habitual així configurat respon a un concepte criminològic-social més que jurídic-formal. Serà conducta habitual la del qual actua repetidament en la mateixa direcció amb o sense condemnes prèvies, que d’existir són prova d’aquella, encara que no l’única via per a la seva acreditació.

Els requisits d’aquest tipus penal són els següents: a) Que l’acció suposi l’exercici de violència física o psíquica. b) Que s’exerceixi habitualment. c) Que l’acció violenta pot obeir a qualsevol fi. d) Que tant el subjecte actiu com el passiu han de ser cònjuge o persona a la qual estigués unit per anàloga relació d’afectivitat. Es comprenen, també, les violències exercides contra els fills per pares privats de la pàtria potestat, sobre els fills del cònjuge o convivent, i sobre ascendents.

Tornar a àrees

He llegit i accepto els avisos legals i política de privacitat.