Violència de gènere

Abogados Penalistas en Barcelona

  • Sentència del Tribunal Suprem (Sala Penal) núm. 1177/2009, de 24 de novembre:

La raó de ser i l’origen de l’actualment vigent art. 153 del Codi Penal es troba, efectivament, en la  Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, que va modificar el precepte penal precisament com una de les mesures encaminades a lluitar per a erradicar el maltractament de l’home a la dona en el marc de la seva relació conjugal o anàloga, actual o pretèrita, i que -com estableix l’art. 1.1 de la mateixa- té per objecte actuar contra la violència que, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, s’exerceix sobre aquestes per part dels qui siguin o hagin estat els seus cònjuges”.

És important subratllar que totes les disposicions adoptades pel legislador -entre elles la modificació de l’art. 153 C.P .- tenen com a fonament i com a marc del seu desenvolupament el que el legislador ha denominat violència de gènere, considerant el major desvalor d’aquesta violència en tant que afecta a la igualtat, a la llibertat, a la dignitat i a la seguretat de les dones en l’àmbit de les relacions de parella, “perquè l’autor inserida la seva conducta en una pauta cultural generadora de gravíssims danys a les seves víctimes i perquè dota així a la seva acció d’una violència molt major que la que el seu acte objectivament expressa” ( STC núm. 45/2009, de 19 de febrer), produint un efecte negatiu afegit als propis usos de la violència en un altre context (STC núm. 95/2008, de 24 de juliol).

I és en aquesta mateixa resolució de l’Alt Tribunal on es reitera que l’àmbit de la L.O. 1/2004, de 28 de desembre és el de la violència de gènere en assenyalar que “la diferència normativa la sustenta el legislador en la seva voluntat de sancionar més unes agressions que entén que són més greus i més reprotxables socialment a partir del context relacional en el qual es produeixen, i a partir també que tals conductes no són una altra cosa que el trassumpte d’una desigualtat en l’àmbit de les relacions de parella de gravíssimes conseqüències per a qui d’una manera constitucionalment intolerable ostenta una posició subordinada”.

Queda clar, d’aquesta manera, que no tota acció de violència física en el si de la parella del qual resulti lesió lleu per a la dona, ha de considerar-se necessària i automàticament com la violència de gènere que castiga el nou art. 153 del Codi Penal, modificat per la ja tantes vegades citada Llei orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, sinó només i exclusivament -i això per imperatiu legal establert en l’art. 1.1 d’aquesta Llei – quan el fet sigui “manifestació de la discriminació, de la situació de desigualtat i de les relacions de poder de l’home sobre la dona”.

Cal admetre que, encara que estadísticament pugui entendre’s que aquesta és la realitat més freqüent, això no implica excloure tota excepció, com quan l’acció agressiva no té connotacions amb la subcultura masclista, és a dir, quan la conducta de l’home no és expressió d’una voluntat de subjugar a la parella o d’establir o mantenir una situació de dominació sobre la dona col·locant a aquesta en un rol d’inferioritat i subordinació en la relació amb greu crebant del seu dret a la igualtat, a la llibertat i al respecte degut com a ésser humà en les seves relacions sentimentals.

Tornar a àrees

He llegit i accepto els avisos legals i política de privacitat.