- Sentència del Tribunal Suprem (Sala Penal) núm. 669/2009, d’1 de juny:
L’art. 401 del Codi penal sanciona penalment a qui ” usurpés l’estat civil d’un altre “.
Analitza aquest delicte la STS de 23 de maig de 1986, però referit al tipus penal del Codi penal de 1973, en el Capítol primer del Títol XI del Llibre II d’aquest Codi Penal, concretament en l’article 470 d’aquest, idèntic a l’actual en la seva estructura, que descriu i sanciona el denominat delicte d’usurpació d’estat civil.
La doctrina científica, per unanimitat, sosté que el subjecte actiu d’aquesta infracció el pot ser qualsevol amb la condició que sigui imputable, encara que cal reconèixer que, en molts casos, serà necessari que l’agent posseeixi qualitats i es trobi en circumstàncies personals propícies per a poder suplantar la personalitat d’un altre; també s’agrega que subjecte passiu ho pot ser qualsevol, fins i tot els menors i incapacitats, la qual cosa, en determinats suposats és dificultós, ja que v. gr. difícilment un adult podria subrogar-se en l’«estatus» d’un nen de pocs anys.
Doctrinalment s’han donat moltes definicions de la figura delictiva estudiada; la més antiga d’elles entén que «usurpar l’estat civil d’una persona és fingir-se ella mateixa per a usar dels seus drets, és suplantar la seva filiació, la seva paternitat, els seus drets conjugals, és la falsedat aplicada a la persona i amb l’ànim de substituir-se per una altra real i veritable», però abunden altres concepcions, tals com les següents: ficció de l’agent de ser una persona diferent, amb ànim d’usar dels seus drets; substitució d’un altre, assumint la personalitat d’aquest i exercitant els drets i accions que li competeixen; no és bastant -s’ha sostingut- per a l’existència del delicte, amb arrogar-se una personalitat aliena, assumint el nom d’un altre per a un acte concret; és condició precisa que la suplantació es dugui a terme per a usar els drets i accions de la persona substituïda; no comet el delicte qui es limita a una ficció esporàdica, com qui, en un moment determinat, es fa passar per un altre; l’acció consisteix a simular una identitat o filiació diferent de la que correspon al subjecte, però la persona substituïda ha de ser real, sent indiferent que hi hagi o no mort; usurpar equival a arrogar-se la dignitat, ocupació o ofici d’un altre i usar d’ells com si fossin propis; és indispensable la intenció d’usar els drets i accions de la persona suplantada, la qual cosa no exigeix el Codi però es desprèn de la pròpia significació del vocable; i finalment, la indicada doctrina científica destaca les semblances que existeixen entre la figura estudiada i la d’ús de nom suposat, diferenciant-se de la mateixa per l’existència real i efectiva de la persona i per la persistència en la ficció amb el consecutiu exercici efectiu de les facultats inherents a l’aliena personalitat.
En resum, pot apreciar-se que la doctrina científica es contradiu a vegades, no aconseguint un concepte unànime i sense fissures, però acudint a la concepció dominant i al declarat per la Jurisprudència, és clar que no basta una suplantació momentània i parcial, sinó que cal continuïtat i persistència , així com l’assumpció de la total personalitat aliena amb exercici dels seus drets i accions dins del seu «estatus» familiar i social.
