- Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid núm. 254/2014, de 14 d’abril:
El bé jurídic que es tracta de protegir és que l’actuació de l’administració es desenvolupi amb la deguda objectivitat i imparcialitat
És un delicte especial el subjecte actiu del qual ha de tenir la condició de “autoritat” o “funcionari públic”, conforme als requisits que exigeix el art. 24 del Codi Penal .
En el tipus objectiu el verb nuclear és influir amb prevalença. L’influx ha de tenir entitat suficient per a assegurar la seva eficiència per la situació prevalent que ocupa qui influeix, és a dir pressió moral eficient sobre la decisió d’un altre funcionari. Sobre aquest element, que és essencial per a diferenciar la conducta delictiva de la qual no ho és, cal insistir considerant que només podrà existir una conducta típica quan sigui idònia i amb entitat per a alterar el procés de valoració i ponderació d’interessos que ha de tenir en compte el que dictarà una resolució, com diu la nostra jurisprudència que sigui eficaç per a alterar el procés motivador per raons alienes a l’interès públic.
El delicte exigeix, a més, la prevalença en una de les tres modalitats que el Codi contempla: bé per l’exercici abusiu de les facultats del càrrec; bé per una situació derivada d’una relació personal (d’amistat, de parentiu etc.); bé per una situació derivada de relació jeràrquica, que s’utilitzen de manera desviada, exercint una pressió moral sobre el funcionari influït.
L’acció ha d’estar dirigida a aconseguir una resolució beneficiosa per al subjecte actiu o per a un tercer. Per resolució caldrà entendre un acte administratiu que suposi una declaració de voluntat de contingut decisori, que afecti els drets dels administrats. Queden, doncs, fora del delicte aquelles gestions que, encara que exerceixin una pressió moral indeguda, no es dirigeixin a l’obtenció d’una veritable resolució, sinó a actes de tràmit, informes, consultes o dictàmens, acceleració d’expedients, informació o coneixement de dades, etc.
No s’exigeix que la resolució que es pretén sigui injusta o arbitrària i el tipus bàsic tampoc exigeix que s’hagués dictat.
El tipus subjectiu sol admet la forma dolosa. I s’entén existent quan el subjecte té coneixement que s’influeix amb prevalença amb la finalitat d’aconseguir una resolució beneficiosa.
