Simulació de delictes

Abogados Penalistas en Barcelona

  • Sentència de l’Audiència Provincial d’Almeria núm. 451/2015, de 22 d’octubre:

Constitueix reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem (per totes, Sentència de 18 de Setembre de 2.009, que cita unes altres de 22 de Maig de 2.008; 19 d’Octubre de 2.005 i 23 de Desembre de 2.004), els elements de la mena de simulació de delicte són els següents:

1) L’acció de simular ser responsable o víctima d’una infracció penal o denunciar una infracció d’aquest tipus inexistent en realitat, sent el destinatari de l’acció un funcionari judicial o administratiu que, davant la notícia del delicte, tingui professionalment l’obligació de conducta al seu esbrinament.

2) Que aquesta actuació falsària motivi o provoqui alguna actuació processal, tenint en compte que, en tot cas, la simulació de delicte es produeix quan es duguin a terme determinats actes que se sap, i a això estan destinats, provocaran la intervenció policial i posteriorment la judicial, iniciant-se les corresponents diligències processals.

3) El tipus subjectiu, que s’integra amb el coneixement de la falsedat d’allò que es diu i la voluntat específica de presentar com a veritables fets que no ho són, la qual cosa exclou la comissió culposa.

En relació a l’aplicació del tipus en grau de temptativa, la Sentència del Tribunal Suprem de 25 de maig de 2.008 destaca l’existència d’un canvi en la Jurisprudència en admetre la modalitat de delicte intentat considerant-li un delicte de resultat.

Així, assenyala que: “quant a l’actuació processal provocada o generada per l’acció típica, és cert que tradicionalment es venia considerant per la doctrina d’aquesta Sala com una condició objectiva de punibilitat en un delicte de mera activitat, la qual cosa determinava, d’una altra part, l’exclusió de la possibilitat de la temptativa, en situar-se el moment consumatiu en el moment en què la falsa “notitia criminis” arribava al coneixement del funcionari que tenia el deure del seu esbrinament”.

No obstant això, l’actual línia jurisprudencial considera a aquesta figura com un delicte de resultat, que estaria constituït per l’actuació processal subsegüent, de manera que en l’àmbit de l’execució s’admet la temptativa en aquells casos en els quals la “notitia criminis” o denúncia simulada no arriba a produir una actuació processal, per la qual cosa, fet i fet, aquest element del tipus ja no s’estima com una condició objectiva de punibilitat, sinó com el resultat de l’acció típica (Sentències del Tribunal Suprem de 20 de Novembre de 1.995; 21 d’Octubre de 1.996; i 9 de Gener de 2.003).

En conseqüència, encara en el cas que no s’hagués arribat a produir cap activitat processal com a resultat de la denúncia d’un delicte que se sabia inexistent, això no suposaria l’atipicitat de la conducta sinó únicament la seva qualificació com a delicte intentat o en grau de temptativa.

Tornar a àrees

He llegit i accepto els avisos legals i política de privacitat.