- Sentència de l’Audiència Provincial de València núm. 53/2018, de 31 de gener:
Es recorre una sentència absolutòria en un procediment incoat amb anterioritat a l’entrada en vigor de la reforma introduïda en la regulació dels recursos d’apel·lació contra sentències absolutòries que va introduir la Llei 41/2015 de 5 d’octubre -que està en vigor des del 6 de desembre de 2015-.
Conforme a aquesta nova regulació -art. 790.2, III LECrim-, “quan l’acusació al·legui error en la valoració de la prova per a demanar l’anul·lació de la sentència absolutòria o l’agreujament de la condemnatòria, caldrà que es justifiqui la insuficiència o la falta de racionalitat en la motivació fàctica, l’apartament manifest de les màximes d’experiència o l’omissió de tot raonament sobre alguna o algunes de les proves practicades que poguessin tenir rellevància o la nul·litat de la qual hagi estat improcedentment declarada”.
Per part seva, el nou art. 792.2 -introduït, també, per la reforma operada en la LECrim per la Llei 41/2015-, estableix que “la sentència d’apel·lació no podrà condemnar a l’encausat que va resultar absolt en primera instància ni agreujar la sentència condemnatòria que li hagués estat imposada per error en l’apreciació de les proves en els termes previstos en el tercer paràgraf de l’article 790.2”.
No obstant això, la sentència, absolutòria o condemnatòria, podrà ser anul·lada i, en tal cas, es retornaran les actuacions a l’òrgan que va dictar la resolució recorreguda.
La sentència d’apel·lació concretarà si la nul·litat ha d’estendre’s al judici oral, i si el principi d’imparcialitat exigeix una nova composició de l’òrgan de primera instància amb vista al nou enjudiciament de la causa.
Aquesta nova regulació ve a plasmar la doctrina i jurisprudència emanada del Tribunal de Drets Humans, recollida per la doctrina del nostre Tribunal Constitucional, i que s’havia projectat en els pronunciaments del Tribunal Suprem i dels restants Tribunals, relativa a la improsperabilidad de pretensions de revocació de pronunciaments absolutoris si, per a això, cal la nova valoració de prova personal que no s’ha practicat a presència del Tribunal d’Apel·lació o Cassació.
La doctrina del Tribunal Constitucional en relació a la possibilitat de revocar una sentència absolutòria per via de recurs d’apel·lació és, des de la STC 167/2002 de 18 de setembre, uniforme: el respecte als principis de publicitat, immediació i contradicció exigeix que el Tribunal d’apel·lació senti personalment als testimonis, perits i acusats que hagin prestat testimoniatge i declaració en l’acte del judici, donat el caràcter personal d’aquests mitjans de prova, a fi de dur a terme la seva pròpia valoració i ponderació, abans de corregir l’efectuada per l’òrgan d’instància.
I aquest examen directe i personal dels acusats o testimonis ha de realitzar-se en un debat públic en el qual es respecti la possibilitat de contradicció. Perquè, com es ressenya en la STC 124/2008, de 20 d’octubre, la qual cosa “la Constitució veda ex art. 24.2 és que un Jutge o Tribunal penal sustenti una condemna sobre la seva pròpia apreciació del succeït a partir de la valoració de testimoniatges als quals no ha assistit” (STC 214/2009 de 30 de novembre) .
A partir de la reforma legal, ja no hi ha cap dubte -encara que abans tampoc-, de la impossibilitat de modificar pronunciaments absolutoris quan el fonament de la petició consisteix en la denúncia que el Jutge o Tribunal d’instància ha incorregut en errors rellevants transcendents, en matèria d’apreciació, valoració o motivació de prova sobre els fets; l’única cosa que cap per via de recurs, és l’anul·lació de la sentència.
