- Sentència del Tribunal Suprem (Sala Penal) núm. 520/2017, de 6 de juliol:
Quant al bé jurídic protegit, s’assumeix generalment el seu caràcter pluriofensiu, com a infracció que ataca i qüestiona la funció pròpia de l’Administració de Justícia, alhora que el patrimoni del deutor atacat i, lògicament, també la llibertat o seguretat de les persones, encara que amb l’extensió típica de la seva actual redacció, en sancionar de manera genèrica el recurs a les vies de fet, el prendre’s la justícia per la seva mà i no solament per a cobrar un deute, s’atorga major empremta al seu caràcter de delicte contra l’Administració de Justícia, quan es prescindeix del procés com a forma de solució de conflictes, per a prendre’s violentament la justícia per la seva mà.
Els elements que integren el delicte, són els següents:
1) La realització d’un dret propi.
2) Actuació fora de les vies legals.
3) Actuació amb violència, intimidació o força en les coses.
4) Un element subjectiu, consistent en el propòsit de realitzar un dret propi.
La jurisprudència ha entès que aquest element subjectiu determina l’eliminació de l’ànim de lucre i marca la diferència amb el robatori. La intenció d’enriquiment injust presideix el delicte de robatori, mentre en el article 455 del Codi Penal es busca la reparació d’un empobriment injust.
Dret que, en tot cas, a diferència del seu model italià, ha d’existir, la qual cosa implica el seu reconeixement per l’ordenament jurídic, de manera que si la causa és il·lícita no neix el dret i la seva realització per vies de fet no integraria aquest delicte, sinó el de coaccions o de robatori, depenent del cas.
La Jurisprudència, respecte a la relació jurídica extra-penal preexistent, exigia, tradicionalment, que l’autor del delicte fos titular d’un crèdit lícit, vencible i exigible, si bé, amb la redacció actual, cap també aplicar aquest tipus penal respecte de drets no crediticis ni obligacionals, com són els reals.
