Insolvència punible

Abogados Penalistas en Barcelona

  • Sentència de l’Audiència Provincial de Saragossa núm. 75/2016, de 6 d’abril:

Com assenyala la Sentència del Tribunal Suprem de 18 de gener de 2.012, “el delicte d’alçament de béns és un delicte de mera activitat o de risc que es consumeixi des que es produeix una situació d’insolvència, fins i tot parcial, d’un deutor, provocada amb el propòsit en el subjecte agent de frustrar legítimes esperances de cobrament dels seus creditors dipositades en els béns immobles o mobles o drets de contingut econòmic del deutor”.

De conformitat amb la Jurisprudència del Tribunal Suprem en la Sentència núm. 670/12, de 19 de Juliol (que es remet a altres anteriors com la 1122/05 de 3 d’Octubre, 652/06 de 15 de Juny, 446/07 de 25 de Maig, 557/09 de 8 d’Abril , 462/09 de 12 de Maig i 4/12 de 18 de Gener, entre altres), els elements d’aquest delicte són els següents:

1) Existència prèvia de crèdit contra el subjecte actiu del delicte, que pot ser vençut, líquid i exigible, però també és freqüent que el defraudador s’avanci a aconseguir una situació d’insolvència davant la coneguda imminència que el crèdit arribi al seu venciment, liquiditat o exigibilitat.

2) Un element dinàmic, que consisteix en una destrucció o ocultació real o fictícia dels seus actius pel creditor.

3) Un resultat d’insolvència o disminució del patrimoni del delicte que impossibilita o dificulta als creditors el cobrament del que els és degut.

4) Un element tendencial o ànim específic en l’agent de defraudar les legítimes expectatives dels creditors de cobrar els seus crèdits. Basta per a la seva comissió que el subjecte actiu faci desaparèixer del seu patrimoni un o diversos béns dificultant amb això seriosament l’efectivitat del dret dels creditors, i que actuï precisament sabent això i amb aquesta finalitat.

Afegeix, entre moltes altres, la sentència del Tribunal Suprem núm. 1052/05 de 20 de Setembre que, en relació amb l’element subjectiu del tipus, està constituït per l’ànim de defraudar al creditor o creditors, burlant i eludint la responsabilitat personal patrimonial universal del deutor, element tendencial que cal deduir per regla general dels fets en presència, sense que sigui necessari que efectivament el perjudici s’hagi materialitzat, perquè es tracta d’un delicte de mera activitat i per això aquest perjudici s’incardinaria en la fase d’esgotament d’aquest.

No hi ha alçament de béns quan allò que sostreu el deutor a la possible via de manca del creditor va ser emprat en el pagament d’altres deutes realment existents, perquè el que es castiga és l’exclusió d’algun element patrimonial a les possibilitats d’execució dels creditors en la seva globalitat i no individualment determinats, ja que aquesta figura no és una tipificació penal de la violació de les normes relatives a la prelació de crèdits, que es regiran per les disposicions del dret privat la inobservança del qual no constitueix l’objecte del delicte ara examinat.

Tornar a àrees

He llegit i accepto els avisos legals i política de privacitat.