- Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Toledo núm. 41/2010, de 18 de febrer:
El delicte o falta d’injúries requereix la presència dos elements:
1) Element objectiu constituït per actes o expressions que tinguin la suficient càrrega ofensiva per a lesionar la dignitat d’una persona, menyscabant la seva fama i atemptant contra la seva pròpia estimació.
2) Element subjectiu, la qual cosa s’ha vingut cridant “animus iniuriandi”, que com a dol especifico d’aquesta infracció penal, eminentment tendencial, implica la intenció de causar un atac a la dignitat aliena.
La Jurisprudència ha vingut admetent la presumpció iuris tantum d’aquest ànim quan les frases emprades manifesten objectivament i revesteixen en si mateixes transcendència difamatòria; no obstant això, pot provar-se que l’ànim no va ser aquest, existint un altre diferent que exclou la tipicitat de la conducta, anul·lant l’efecte atemptatori contra l’honor o fama del subjecte passiu.
El delicte d’injúries greus el constitueix aquelles conductes impregnades de manifestacions o accions realitzades en deshonra o descrèdit de les persones, tant en forma “imprecativa” com “ilativa”, que són mereixedores de tal qualificació d’agravacióperquè el seu contingut afecta a la imputació de la realització o comissió d’un delicte no perseguible d’ofici, o a un vici o falta de moralitat amb resultats o conseqüències que poden perjudicar considerablement la fama, crèdit o interès de l’agraviat, així com també quan sigui mereixedor de ser contemplat el caràcter augmentatiu de gravetat en atenció a la naturalesa, ocasió o circumstàncies, l’estat, dignitat i relacions entre ofès i ofensor, apreciat aquest contingut mitjançant una valoració racional i lògica tenint en compte l’intern en què germina, aflora i es consuma.
- Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Madrid núm. 101/2018, de 24 de gener:
Ha d’assenyalar-se que l’art. 173.4 del Codi Penal sanciona a qui causi injúria o vexació injusta de caràcter lleu, quan l’ofès fos una de les persones a les quals es refereix l’apartat 2 de l’article 173, amb la pena de localització permanent de cinc a trenta dies, sempre en domicili diferent i allunyat del de la víctima, o treballs en benefici de la comunitat de cinc a trenta dies, o multa d’un a quatre mesos, aquesta última únicament en els supòsits en els quals concorrin les circumstàncies expressades en l’apartat 2 de l’article 84. Les injúries solament seran perseguibles mitjançant denúncia de la persona agraviada o del seu representant legal.
La doctrina en relació a aquest il·lícit entén que aquest tipus penal requereix la concurrència dels següents requisits:
1) L’existència d’expressions realitzada amb el propòsit de lesionar l’honra o estima a les persones, constituït per actes o expressions que tinguin en si mateixes la suficient potència ofensiva per a lesionar la dignitat de la persona, menyscabant la seva fama i atemptant contra la seva pròpia estimació, segons els paràmetres socials en què l’acte o expressió es desenvolupi;
2) Un element subjectiu, “animus iniuriandi”, consistent en el propòsit d’ofendre la dignitat personal, de menyscabar la fama aliena o d’atemptar contra la pròpia estima d’una altra persona, element que compta al seu favor amb el principi constitucional de presumpció d’innocència;
3) S’exigeix, a l’una, una valoració determinant de la magnitud de l’ofensa que serveix de mesura per a graduar-la punitivament; i
4) Finalment, ha de concórrer entre el subjecte actiu i el passiu, qualssevol de les relacions a les quals es refereix l’apartat 2 de l’article 173.
La Jurisprudència afirma que el criteri legal per a la valoració d’aquest tipus penal ha de remetre’s a l’element sociològic, de manera que el Jutjador ha de tenir en compte, per a diferenciar la concurrència o no d’aquest delicte, no sols el contingut literal o semàntic de l’acció o expressió, sinó també en quin context es produeixen tals expressions i quina repercussió han tingut en el bé jurídic protegit, que és l’honor de les persones.
