- Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Barcelona, de 20 d’octubre de 2.014:
L’exercici de la gràcia d’indult només resulta justificat de manera excepcional i com a remei a situacions considerades de “injustícia notòria”, per a referir-se a aquells casos que l’execució de la pena deixaria de complir la funció de resocialització que constitucionalment té encomanada (ex art. 25 CE).
Es tracta d’un acte amb trets d’atipicitat en el marc de l’Estat constitucional de Dret, i d’una prerrogativa subjecta a la Llei.
L’indult és un privilegi regi, un residu de la monarquia absoluta que ha sobreviscut en els estats constitucionals i democràtics com un fet excepcional i sempre sotmès a regles que el facin compatible amb la independència del poder judicial i amb el compliment de les seves resolucions. Per aquest motiu es tracti d’una mesura discrecional però no arbitrària.
La Llei d’Indult de 1.870 condiciona l’exercici del dret de gràcia a l’existència de “raons de justícia, equitat o utilitat pública” (arts. 2.3 i 11 ), exigències que en certs tipus de delinqüència (de “coll blanc”, malversacions, tortures, etc.), resulten de difícil o impossible justificació.
Cal qüestionar-se, si en aquest estat de coses, l’exercici d’una prerrogativa legal que hagués de ser summament cautelosa. pot derivar cap a manifestacions d’abús del dret.
El Tribunal Suprem, en la Interlocutòria de data 9 d’octubre de 2.012, en al·ludir a la genealogia de l’institut de l’Indult, el defineix com: “prerrogativa règia i manifestació de “justícia retinguda” a l’origen. Herència de l’absolutisme, al cap i a la fi, de no fàcil encaix, en principi, en un ordenament constitucional com l’espanyol vigent, presidit per l’imperatiu de subjecció al dret de tots els poders, tant en l’ordre procedimental com substancial dels seus actes; i, en conseqüència, pel deure de donar públic compte del perquè d’aquests. Un deure especialment reforçat en la seva intensitat, quan es tracta de resolucions jurisdiccionals, més encara si de sentències de condemna; que, paradoxalment, poden després, com en el cas, fer-se vanes sense que consti cap raó estimable, en l’exercici d’una discrecionalitat política, més aviat arbitri, no vinculada i incontrolable, per tant.”
