Impagament de pensions

Abogados Penalistas en Barcelona

  • Sentència de l’Audiència Provincial de Sevilla núm. 417/2014, de 18 de setembre:

El delicte de l’article 227.1 del Codi Penal es configura com un delicte d’omissió que exigeix com a elements essencials els següents:

1) L’existència d’una resolució judicial ferma dictada en procés de separació, divorci, nul·litat matrimonial, filiació o aliments, que estableixi l’obligació d’abonar una prestació econòmica en favor del cònjuge o dels seus fills; sense que calgui que a tal dret de crèdit acompanyi una situació de necessitat vital per part del benificiari de la prestació.

2) La conducta omissiva consistent en l’impagament reiterat d’aquesta prestació econòmica durant els terminis exigits en el precepte legal, és a dir dos mesos consecutius o quatre mesos no consecutius.

3) La necessària culpabilitat del subjecte dins dels inexcusables principis culpabilístics de l’article 5 del Codi Penal, amb la concurrència, en aquest cas, d’omissió dolosa del coneixement de l’obligació de pagar i de la voluntarietat en l’impagament.

L’antijuridicitat material de la conducta -i no sols l’antijuridicitat formal de la seva subsunció típica- exigeix la substancial lesió del bé jurídic protegit. D’aquí, que ni tot abonament parcial del deute condueix a l’atipicitat de la conducta, ni aquesta es converteix en delictiva quan l’insatisfet és de tan escassa importància en relació amb el pagat que resulta irrellevant per a integrar el delicte de el  article 227.1 del Codi Penal. Tal qüestió haurà de determinar-se en cada cas concret en funció de les circumstàncies concurrents, excloent interpretacions que suposin la consagració de la presó per deutes amb oblit que en definitiva es tracta d’una modalitat típica del “abandó” de família.

Sobre aquest tema, l’Audiència Provincial de Madrid, en la Sentència d’11 de gener de 2.016, va venir a assenyalar que “si l’obligat no pogués afrontar el pagament per mancar de mitjans econòmics, no pot recaure sanció penal perquè portaria a la denominada presó per deutes que es troba proscrita en el nostre ordenament jurídic, així com prohibida expressament per l’Art. 11 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nova York de 19 de desembre de 1966, que disposa que ningú serà empresonat pel solo fet de no poder complir una obligació contractual; precepte incorporat al nostre sistema legal en virtut dels Art. 10.2 i 96.1 del text Constitucional”.El delicte de l’article 227.1delCodi Penal (RCL 1995, 3170 i RCL 1996, 777) es configura com un delicte d’omissió que exigeix ​​com a elements essencials

Tornar a àrees

He llegit i accepto els avisos legals i política de privacitat.