- Sentència de l’Audiència Provincial de Cadis núm. 5/2018, de 16 de gener:
Respecte del delicte d’homicidi podem considerar com a elements objectius, els següents:
1) Acció. L’acció típica apareix configurada pel verb “matar”, és a dir, privar de vida a una altra persona, tant pot realitzar-se l’acció en sentit estricte, sent indiferent el mitjà o mitjans emprats (tret que es tracti d’alguns dels constitutius d’assassinat), podent ser violents o no (trets, punyalades, verí entre altres) o mitjançant una omissió (quan el subjecte tingui un especifico deure d’actuar, derivat d’un mandat jurídic, que obliga a aquest a garantir la no producció del resultat injust).
2) Subjecte actiu i passiu del delicte. El subjecte actiu del delicte pot ser qualsevol persona. Tampoc planteja problemes en els supòsits de subjecte passiu únic, pot ser-ho qualsevol home viu, encara que l’homicidi del Rei i les altres persones que enumera l’article 485 del Codi Penal, o el d’un Cap d’Estat estranger (article 605 del Codi Penal), constitueixen delictes específics. La pròpia mort (suïcidi) no és punible.
3) Relació de causalitat. Entre l’acte del subjecte actiu i el resultat ha de mediar una connexió de manera que el resultat, la mort, sigui conseqüència de l’obrar del subjecte.
Com a elements subjectius hem de referir-nos al dol. El dol suposa coneixement i voluntat de realitzar el tipus penal, és a dir, el subjecte actiu realitza una acció dolosa quan coneix i vol la realització del tipus penal, en aquest cas, de l’homicidi, o bé, conforme a les teories més modernes, és suficient amb afirmar que el subjecte coneixia que realitzava una acció que generava un perill jurídicament desaprovat que afectava l’objecte protegit (en aquest cas, la vida humana o bé que coneix els elements del tipus objectiu), per a concloure que el subjecte obra dolosament.
“Animus necandi”
L’element essencial del delicte d’homicidi dolós és el “animus necandi” o intenció de matar.
Naturalment que la intenció real del subjecte actiu pertany al seu fur intern. Si aquest nega la intenció de matar, això no significa que el Tribunal no pugui condemnar per delicte d’homicidi, perquè l’òrgan jurisdiccional podrà deduir el “animus necandi” amb criteris objectius externs de l’acció (l’existència d’amenaces o simples ressentiments entre l’autor i la mata), coetanis a l’acció (mitjans emprats per a realitzar l’agressió, regió del cos afectada per l’agressió) i posteriors a l’acció mateixa (paraules o actitud del subjecte davant el resultat produït). D’aquests criteris, com més demostratius de la veritable intenció del subjecte actiu, el Tribunal Suprem ha considerat: la zona del cos de la víctima atacada i l’arma o instrument emprat per a l’atac amb idoneïtat bastant per a produir el resultat letal.
La doctrina del Tribunal Suprem ha establert com a criteri unitari que dins del dol ha d’entendre’s comprès no sols el resultat directament volgut o necessàriament unit a ell (dol directe), sinó també el representat com a probable i no obstant això consentit (dol eventual).
