- Sentència de l’Audiència Provincial d’Illes Balears núm. 271/2018, de 26 de juny:
La conducta típica del tipus bàsic de l’article 458 del Codi Penal és la del testimoni que mancada a la veritat. La conducta ha de realitzar-se en el procediment judicial i és essencialment dolosa.
Faltar a la veritat en la declaració que es presta com a testimoni en un procediment judicial és delicte perquè el testimoniatge és un dels mitjans de prova sobre els quals es pot basar la convicció del jutjador sobre els fets que han de constituir la premissa menor del sil·logisme judicial.
Existeix, doncs, la possibilitat que un testimoniatge fals, si indueix a error al jutge o tribunal davant el qual es presta i és valorat com a veritable, provoqui una resolució injusta, això és, un pronunciament en què no es realitzi el valor superior de la justícia i es lesioni un interès que ha de ser protegit pel poder judicial.
Aquesta és la raó fonamental per la qual, en una societat democràtica, el fals testimoniatge està tipificat com a delicte en la Llei penal.
Així, doncs, el delicte s’integra de dos elements:
1) El subjectiu, constituït pel dol integrat per la consciència de l’alteració de la veritat (impossible de cometre per imprudència) i la voluntat d’emetre la falsa declaració (el que haurà de ser posat en relació amb la teoria de l’error), sense que calgui que s’abasti la transcendència que pugui tenir en la posterior resolució judicial, a la qual la declaració serveix com a mitjà de prova, assenyalant la STS 30 de novembre de 2016 que l’única qüestió consistiria en si cap el dol eventual.
2) L’objectiu, consistent en la falta a la veritat sobre extrems substancials o essencials, doncs, al costat del fals testimoniatge ple, existeix una altra figura qualificada per la doctrina clàssica com a fals testimoniatge parcial, en la qual es pena la reserva, inexactitud o reticència en la declaració que no sigui substancial o essencial (article 460), i que pot ser apreciat sense fallida del principi acusatori quan es tracta d’un delicte homogeni amb el previst en l’art. 458.
La Sentència del Tribunal Suprem de 6 de març de 2.016 admet el fals testimoniatge fins i tot quan s’esmenti en les preguntes generals de la Llei afirmant “que el delicte de fals testimoniatge es comet en faltar a gratcient a la veritat, bé per no haver estat lleial en les generals de la llei, bé mentint en les respostes a les preguntes formulades; ja que si no es falta a la veritat, no es comet l’il·lícit penal”.
La Sentència del Tribunal Suprem de 30 de novembre de 2.016 soluciona qualsevol dubte sobre la possibilitat de cometre delicte de fals testimoniatge durant la instrucció d’un procediment penal, afirmant que “És cert que s’ha mantingut minoritàriament que només podria cometre’s en la fase de judici oral que és on es practiquen les veritables proves del procés, mentre que en la d’instrucció ho és la recerca, excepte en aquells casos en els quals es dugui a terme prova anticipada, però és més conforme amb el bé jurídic protegit per aquest delicte -que majoritàriament es considera el correcte funcionament de l’Administració de Justícia com a valor abstracte, preservant els riscos que comporta el fals testimoniatge i les possibles desviacions de les decisions judicials-, que és un tipus de perill abstracte bastant per a la seva consumació que la falsedat potencialment pugui incidir en aquelles i per això el legislador fixa l’àmbit processal de la seva possible comissió en la causa judicial o criminal comprensiva de totes dues fases processals. També en la de recerca o instrucció és necessari preservar el bé jurídic esmentat, i no sols en els casos de prova preconstituida, perquè en aquesta fase de la causa judicial no sols es constaten fets o manifestacions que poden determinar el curs de la mateixa globalment considerada sinó que s’adopten pel Jutge resolucions que afecten directament els drets de les persones com pot ser el de la llibertat o els patrimonials”.
