Delictes urbanístics

Abogados Penalistas en Barcelona

  • Sentència del Tribunal Suprem (Sala Penal) núm. 529/2012, de 21 de juny:

Per a l’adequada resolució del recurs convé recordar que la disciplina urbanística transcendeix del que pogués considerar-se un pur problema de construccions i llicències a ventilar pels interessats amb l’administració. En l’urbanisme es tanca ni més ni menys, que l’equilibro de les ciutats i dels nuclis de població en general i, com el concepte de ciutat és abstracte, també incorpora l’equilibri físic i psíquic de les persones que en elles viuen: l’harmonia, la convivència, les exigències inexcusables de l’ecologia, de la naturalesa i de l’home, que ha de coexistir buscant l’equilibri amb el medi ambient que li envolta i en el qual viu.

La humanitat, immersa en les seves exigències respecte a la manera de viure de tots, al “hàbitat” de cadascun que, sense deixar de ser titular d’aquest immoble o part d’ell, també afecta a tots els altres ciutadans, ha pres ja consciència del problema.

Tot això exigeix uns plans i el sotmetiment rigorós a unes normes. Amb el sistema es posa en joc el nostre avenir. Per això, és un acte molt greu que les normes que s’han establert pensant en la justícia, en la certesa i en el bé comú, després, mitjançant actes injustos, s’incompleixin.

Per això, el bé jurídic protegit en els delictes d’urbanisme és la utilització racional del mitjà com a recurs natural limitat i l’ordenació del seu ús a l’interès general.

D’aquí, que la  STS 363/2006 de 28.3 precisi que l’epígraf del capítol, en el qual es conté el delicte que analitzem, identifica el bé jurídic protegit per aquest: l’ordenació del territori, però no exclusivament la “normativa” sobre l’ordenació del territori, en la mesura en què la pròpia actuació sancionadora de l’administració ha resultat ineficaç al no haver pogut assegurar la vigència de l’ordenament en aquesta matèria, ha portat al legislador a la creació d’aquests tipus penals que es contreuen bàsicament al càstig de les edificacions sense llicència en l’art. 319 i a la prevaricació administrativa en l’art. 320, sinó que així com en el delicte ecològic (art. 325) no es tutela la normativa ambiental, sinó el medi ambient, en el delicte “urbanístic” no es tutela la normativa urbanística -un valor formal o merament instrumental- sinó el valor material en l’ordenació del territori, en el seu sentit constitucional de “utilització racional del mitjà orientada als interessos generals” (arts. 45   i  47   CE), és a dir d’utilització racional com a recurs natural limitat i l’adequació del seu ús a l’interès general.

Es tracta, així, d’un bé jurídic comunitari dels denominats “interessos difusos”, perquè no té un titular concret, sinó que la seva lesió perjudica -en major o menor mesura- a tota una col·lectivitat. La seva protecció -entén la doctrina més autoritzada- s’inscriu en el fenomen general d’incorporació a la protecció penal d’interessos col·lectius, i obeeix a l’exigència de la intervenció dels Poders públics per a tutelar aquests interessos socials, en congruència amb els principis rectors de l’Estat Social democràtic de dret que consagra la nostra Constitució.

Tornar a àrees

He llegit i accepto els avisos legals i política de privacitat.