- Sentència de l’Audiència Provincial d’Alacant núm. 286/2008, de 15 de maig:
La Sentència del Tribunal Suprem de 19-11-2004, després d’una anàlisi semàntica dels verbs eludir i defraudar, conclou que ens porten a la idea que ha de fer-se alguna cosa més que el nero no pagar perquè aquest delicte de l’art. 307 pugui cometre’s (per acció i omissió), almenys alguna maniobra d’ocultació que pogués perjudicar la labor d’inspecció dels Serveis de la Seguretat Social.
La Sentència del Tribunal Suprem de 19-5-2006 refuta expressament l’argument de la de 19-11-2004, aquí sostingut per la part apel·lant: “La defensa sosté que és necessari fer alguna cosa més que no pagar i que es requereix una maniobra d’elusió o defraudació. És, no obstant això, evident que quan la Llei defineix la conducta típica fa referència tant a l’acció com a l’omissió. Per tant aquesta equivalència de totes dues formes de la conducta demostra que la simple omissió és suficient, doncs, si s’exigís que l’omissió fos acompanyada d’una maniobra d’elusió o defraudació, que només pot ser, per definició, activa, la referència a l’omissió seria supèrflua. D’altra banda, cal tenir en compte que el delicte de l’art. 307 del CP consisteix en la infracció d’un deure que incumbeix a l’agent de la retenció i que tal infracció es configura mitjançant la retenció indeguda de sumes que hauria d’haver ingressat”.
Aquestes dues postures de la Jurisprudència poden acostar-se mitjançant una tercera via proposada d’una banda de la doctrina, segons la qual la presència del verb defraudar imposa la restricció que el resultat pot imputar-se objectivament a l’omissió únicament quan la inactivitat de l’agent deixa als òrgans de l’Administració en desconeixement dels fets que fonamenten l’obligació de pagar les quotes i conceptes assimilats.
Atenent a la fi de protecció de la norma de l’art. 307, conclou aquest sector doctrinal que aquest precepte està destinat a evitar que, com a conseqüència de la infracció del deure del subjecte, l’òrgan competent de l’Administració es vegi obligat a realitzar per si mateix labors de comprovació i inspecció sobre dades la comunicació de les quals incumbeix específicament per Llei a l’ocupador, l’absència de declaració del qual l’òrgan administratiu es veu forçat a suplir per a procedir a la liquidació de l’obligació.
En tals casos, podria parlar-se d’equivalència material entre l’acció i l’omissió.
