- Sentència de l’Audiència Provincial de Biscaia núm. 249/2004, de 10 de maig:
Els elements que defineixen el delicte de coaccions, prenent com a referència, per exemple, la STS de 29/99/99, són els següents:
1) Una conducta violenta de contingut material com vis física, o intimidatòria com vis compulsiva, exercides sobre el subjecte passiu, ja sigui de manera directa o de manera indirecta.
2) La finalitat perseguida, com a resultat de l’acció, és impedir fer el que la Llei no prohibeix o efectuar el que no es vol, sigui just o injust.
3) Intensitat suficient de l’acció com per a originar el resultat que es busca, perquè de mancar de tal intensitat, podria donar lloc a la falta.
4) Intenció dolosa consistent en el desig de restringir la llibertat aliena, lògica conseqüència del significat que tenen els verbs “impedir” o “compel·lir”.
5) Il·licitud de l’acte des de la perspectiva de les normes referents a la convivència social i a l’ordre jurídic.
La conducta ha d’encaminar-se a un resultat d’impedir a un altre fer una cosa no prohibida legalment o a impulsar-li a fer alguna cosa que no vulgui, sigui just o injust, requerint també, en correlació amb això últim, la concurrència d’un factor psicològic, consistent en l’ànim tendencial en l’agent de voler restringir l’aliena llibertat, que es tradueix en l’ús dels verbs impedir i compel·lir.
El resultat a què es refereixen els preceptes del Codi que recullen aquesta infracció ha de ser interpretat forçosament, a més, en relació amb el bé jurídic protegit.
Segons expressa la completa STS de 15/2/1994, per exemple, l’essència del delicte de coaccions «radica en la imposició de la voluntat de l’agent sobre una altra persona», presentant-se el delicte com una «patent agressió contra la llibertat personal, com a greu perjudici a l’autonomia privada de la voluntat».
