- Sentència de l’Audiència Provincial de Saragossa núm. 214/2015, de 31 juliol:
El delicte de calúmnia, com entre moltes assenyala la Sentència del Tribunal Suprem 90/1995, d’1 de febrer, ostenta els següents requisits:
1) Imputació a una persona d’un fet delictiu, la qual cosa equival a atribuir, atribuir o carregar en compte d’un altre una infracció criminal de tal rang, és a dir, de les més greus i deshonroses que la llei contempla, en la inicial i bàsica distinció entre delictes i faltes.
2) Aquesta imputació ha de ser falsa, subjectivament incerta, amb manifest menyspreu de tota confrontació amb la realitat, o sabent la seva inexactitud; la falsedat de la imputació ha de determinar-se fonamentalment amb paràmetres subjectius, atès el criteri avui imperant de la “actual malice”, sense oblidar els requeriments vinguts de la presumpció d’innocència.
3) No basten atribucions genèriques, vagues o analògiques, sinó que han de recaure sobre un fet inequívoc, concret i determinat, precís en la seva significació i catalogable criminalment, dirigint-se la imputació a persona concreta i inconfusible, d’indubtable identificació, en radical asseveració, lluny de la simple sospita o feble conjectura, havent de contenir la falsa assignació els elements requerits per a la definició del delicte atribuït, segons la seva descripció típica, encara que sense necessitat d’una qualificació jurídica per part de l’autor.
4) Aquest delicte ha de ser perseguible d’ofici, és a dir, tractar-se de delicte públic.
5) En últim terme, ha de precisar-se la concurrència de l’element subjectiu de l’injust, consistent en l’ànim d’infamar o intenció específica de difamar, vituperar o agraviar al destinatari d’aquesta atribució delictiva voluntat de perjudicar l’honor d’una persona, “animus infamandi” revelador del maliciós propòsit d’atribuir a un altre la comissió d’un delicte, amb finalitat del descrèdit o pèrdua d’estimació pública, sense que sigui exigible tal ànim com a única meta de l’ofensor, bastant que aflori, transcendeixi o ostenti paper preponderant en la seva actuació sense perjudici que puguin fer acte de presència qualssevol altres mòbils inspiradors (criticar, informar, divertir, etc), amb la condició que l’autor conegui el caràcter ofensiu de la seva imputació, acceptant la lesió i el menyscapte de l’honor resultant del seu actuar.
