- Sentència del Tribunal Suprem (Sala penal) de 5 de maig de 2003:
L’amenaça ha de tractar-se d’una comminació dirigida a una persona consistent en l’anunci de causar-li a ella o qualsevol membre de la seva família o persona íntimament vinculada a ella, un mal que, no sent condicional, sí que sigui determinat i constitutiu d’algun dels delictes enumerats en l’article 169.1, i a més, futur, més o menys immediat, injust, possible, dependent en la seva realització de la voluntat del subjecte actiu, i capaç de produir en el subjecte passiu un sentiment d’inquietud, desassossec o intranquil·litat, encara que el mateix no arribi a produir-se, perquè el bé jurídic protegit és, segons un altre dels fonaments de dret d’aquesta sentència, la llibertat personal i el dret a l’assossec i a la tranquil·litat personal en el desenvolupament normal i quotidià de la vida de tota persona, consumant-se el delicte encara que aquesta intranquil·litat no arribi a produir-se (perquè estem davant un dels anomenats “delictes de perill presumpte”), i havent-se de parlar de delicte esgotat en el cas que l’autor arribi a aconseguir el seu propòsit de causar tal desassossec, inquietud, i per descomptat por; sent el delicte d’amenaces de caràcter circumstancial que fa que la valoració jurídica de l’acció desenvolupada hagi d’analitzar-se des de les expressions proferides, les accions exercides, el context en el qual s’aboquen, les condicions del subjecte passiu i actiu i quantes circumstàncies contribueixin a la valoració contextual del fet.
