- Sentència del Tribunal Suprem (Sala penal) núm. 163/2016, de 2 de març:
L’exposició de motius de la Llei orgànica 1/2015 assenyala que “La reforma s’aprofita així mateix per a delimitar amb major claredat els tipus penals d’administració deslleial i apropiació indeguda. Qui incorpora al seu patrimoni, o de qualsevol manera exerceix facultats dominicals sobre una cosa moble que ha rebut amb obligació de restituir-la, comet un delicte d’apropiació indeguda. Però qui rep com a administrador facultats de disposició sobre diners, valors o altres coses genèriques fungibles, no ve obligat a retornar les mateixes coses rebudes, sinó un altre punt de la mateixa qualitat i espècie; per això, qui rep d’uns altres diners o valors amb facultats per a administrar-los, i realitza actuacions per a les quals no havia estat autoritzat, perjudicant d’aquesta manera el patrimoni administrat, comet un delicte d’administració deslleial”.
Aquesta nova regulació de l’administració deslleial motiva, al seu torn, la revisió de la regulació de l’apropiació indeguda i dels delictes de malversació.
Els delictes d’apropiació indeguda segueixen regulats en una secció diferent, quedant ja fora del seu àmbit l’administració deslleial per distracció de diners, que passa a formar part del tipus penal autònom de l’administració deslleial, la qual cosa fa necessària una revisió de la seva regulació, que s’aprofita per a simplificar la normativa anterior: es diferencia ara amb claredat segons es tracti d’un supòsit d’apropiació amb trencament de la relació de confiança amb el propietari de la cosa, suposat que continua estant castigat amb la pena equivalent a la de l’administració deslleial i l’estafa; o de supòsits d’apropiació de coses mobles alienes sense trencament del deure de custòdia, com és el cas de l’apropiació de cosa perduda no susceptible d’ocupació, on es manté l’actual agreujament de la pena aplicable en els casos d’apropiació de coses de valor artístic, històric, cultural o científic, i el cas de l’apropiació de coses rebudes per error.
En conseqüència, la reforma exclou de l’àmbit de l’apropiació indeguda l’administració deslleial per distracció de diners, però manté en l’àmbit de la mena d’apropiació indeguda l’apropiació de diners en els supòsits en què l’acusat s’apropiés per a si o per a uns altres dels diners que hagués rebut en dipòsit, comissió, o custòdia, o que li hagués estat confiat en virtut de qualsevol altre títol que produeixi l’obligació de lliurar-lo o retornar-lo, o negués haver-los rebut.
En efecte, la nova redacció del tipus inclou expressament en l’article 253 els diners entre els béns que poden ser objecte d’apropiació indeguda, en establir clara i palesament que “Seran castigats amb les penes de l’article 249 o, si escau, de l’article 250, tret que ja estiguessin castigats amb una pena més greu en un altre precepte d’aquest Codi, els que, en perjudici d’un altre, s’apropiessin per a si o per a un tercer, de diners , efectes, valors o qualsevol altra cosa moble, que haguessin rebut en dipòsit, comissió, o custòdia, o que els haguessin estat confiats en virtut de qualsevol altre títol que produeixi l’obligació de lliurar-los o retornar-los, o neguessin haver-los rebut”.
